MODELS EDUCATIUS

Diria que d’aquests, d’estils i models educatius, hi ha tants com persones.

De tant en tant, cauen a les meves mans generalitzacions, teories, classificacions o d’altres paraulotes, més o menys interessants i clarificadores, algunes de les quals obren una escletxa per la que val la pena accedir.

Avui ha estat el torn d’una sociòloga anomenada Diana Baumrind (1971), que a partir de relacionar dos variables, exigència i receptivitat (jo diria afectivitat), estableix quatre estils educatius, que em semblen molt vàlids per pares, mares, mestres, etc.

El quadre resum és el següent:

	+ EXIGÈNCIA	- EXIGÈNCIA
+ RECEPTIVITAT	DEMOCRÀTIC	PERMISIU
- RECEPTIVITAT	AUTORITARI	INHIBIT

Þ ESTIL DEMOCRÀTIC: la persona amb el rol d’educador manté l’equilibri entre afectivitat i exigència, facilitant el bon desenvolupament d’habilitats socioemocionals i d’aprenentatge.

Þ ESTIL AUTORITARI: més exigent que autoritari, amb el que els infants augmenten el nivell d’ansietat i introversió, i poden respondre de manera hostil quan s’enfaden. Poden tenir un bon desenvolupament escolar, però poca o gens tolerància a la frustració, abandonant fàcilment les feines que suposen dificultat, evitant així sentir que no estan a l’alçada.

Þ ESTIL PERMISSIU: un estil educatiu molt afectuós i gens exigent facilita un desenvolupament immadur de la personalitat, dificultat en el control dels impulsos i en la resolució de conflictes, l’educand no desenvolupa habilitat per enfrontar-se a situacions que li suposin dificultat.

Þ ESTIL NO-IMPLICAT: no és ni exigent ni afectuós, és a dir, si qui l’exerceix són els pares, parlem de nens/es abandonats, una forma de maltractament molt comuna, que facilita en l’infant poca tolerància a la frustració, poc control emocional, dificultats escolars i un elevat risc de participar en actes delictius.

A mi m’ha semblat interessant...