Francesco Tonucci conocido también como Frato es responsable del proyecto internacional "La Ciudad de los niños" y autor de numerosos libros sobre la papel de los niños en el eco-sistema urbano.
Es graduado en Pedagogía por la Universidad Católica del Sagrado Corazón de Milán e investigador del Instituto de Psicología, actualmente Instituto de Ciencias y Tecnologías de la Cognición (ISTC) del CNR en Roma. Es colaborador científico del proyecto “El museo de los niños”, de Roma, y colaborador de la Ciudad de la Ciencia de Nápoles para “El taller de los pequeños”. Desde 1995 es responsable del proyecto internacional “La ciudad de los niños”, para el ISTC del CNR.
En 2003 fue nombrado profesor honoris causa de la Facultad de Ciencias de la Educación de la Pontificia Universidad Católica de Lima (Perú). Es autor de numerosos libros y artículos en revistas italianas y extranjeras.
Ahí va:
En primer lloc apuntar quelcom que Tonucci va dir en aquesta xerrada i que em va semblar molt encertat.
1.- Sempre parlem dels nens i les nenes com a ciutadans del futur, de fet, sempre parlem i actuem amb ells pensant en el que seran, però, que hi ha del que ara són?
2.- Si volem una societat millor cal formar millors persones.
Després d’aquest apunt, entrem en matèria...
Actualment els delictes disminueixen però augmenta la sensació d’inseguretat i la por.
Per millorar la seguretat dels ciutadans s’aposta per la defensa, pel control, mesures aquestes que afavoreixen la sensació d’inseguretat, i de nou la por.
En aquest context, de gran sensació d’inseguretat, els pares i les mares tenen com a principal demanda, lògicament, la seguretat, la protecció dels seus fills i filles, dels infants.
En certa manera això colisiona frontalment amb alguna de les principals necessitats d’aquests mateixos infants si estem d’acrod en que la primera obligació dels infants és jugar; activitat que no només estimula la intel·ligència, des d’una visió clàssica d’aquesta, també des d’una visió més contemporània i que inclou aspectes com els emocionals, identitaris, socials, de desenvolupament físic, i un gran etcètera.
Amb tot això la conseqüència és que ELS INFANTS PERDEN LA CIUTAT, perquè es troben a les protectores llars o en protectors espais construïts per a ells (escola, ludoteca, activitats...)
Això, no ens enganyem, fa que perdin aquest dret bàsic, el de jugar, i sobretot perden l’oportunitat de sortir al carrer sense algú que els agafi de la mà i viure l’experiència de l’aventura, del risc.
Qui no recorda alguna d’aquestes experiències d’aventura al carrer com el primer moment d’intensitat viscut?
Doncs aquestes vivències no es poden donar, és impossible experimentar-les si hi ha adults. Així que se’ls hi nega unes experiències absolutament necessàries com a infants.
D’altra banda, si sempre em porten de la ma, el dia que me la deixin anar tindré por, em sentiré perdut. I això no és el pitjor de tot, el pitjor és que no tindré capacitats per enfrontar-me a la realitat, no seré una persona autònoma.
Però aquest estat actual no només provoca que els infants perdin la ciutat, LES CIUTATS TAMBÉ PERDEN. Evidentment una ciutat sense nens i nenes és una pitjor ciutat, més caòtica, sense regles, on els espais es privatitzen, el que era públic pasa a privat, essent destinat a aparcament, a espais de consum, etc.
Perquè una ciutat sense infants al carrer és pitjor? En altres moments el carrer era dels nens i les nenes. En aquells moments es confiava en la comunitat com a factor de protecció d’aquests infants, fent així que aquestes persones que conformaven la comunitat tinguessin una responsabilitat vers els altres, vers els veïns, de manera que la seva implicació, la seva responsabilitat ciutadana vers l’entorn més proper era més elevada, d’aquesta manera es facilitava molt més la vinculació amb els altres i amb l’entorn.
Aquesta vinculació avui dia és inexistent en molts dels nostres veïns i veïnes.
I això ja és collita meva:
Què va ser abans, la desvinculació o la pèrdua del carrer dels infants?
Possiblement forma part tot d’un mateix procés, de despersonalització, de deshumanització, de mercantilisme i inexistència de relacions de suport i ajuda.
- Transformació de les associacions de veïns, dels sindicats...
EL PROJECTE DE LA CIUTAT DELS INFANTS:
Aquest proposa donar veu als infants mitjançant la creació d’un CONSELL DELS NENES, que té per objectiu AJUDAR A GOVERNAR la ciutat, mitjançant la recerca de RESPOSTES PURAMENT ORIGINALS, respostes allunyades de les contaminades respostes adultes.
El consell està format per nenes i nenes de 8 a 10 anys, que són nombrats per sorteig. Els quals en formen part per un període de dos anys, de manera que sempre hi ha un grup que té l’experiència de l’any anterior.
Per realitzar el sorteig es tenen en compte:
- El sexe: la meitat són nenes i la meitat nenes.
- Altres característiques que podríem dir “especials”, tals com dificultats físiques o intel·lectuals.
Més informació a: www.lacittadeibambini.org/spag
No patiu que no tot és en italià!
Esta linda mariposa me "agarró" tanto cariño que no había manera de quitársela de encima!!!!
